Quin és el moment més important de la teva vida? El naixement del teu fill… El dia que vares conèixer a aquella persona que encara avui et fa vibrar… El dia que vares fer realitat el teu somni de viatjar al país de les mil i una nits…?

Segur que moments semblants a aquests, i molts d’altres, han estat clau a la teva vida i l’han omplert de felicitat, d’il·lusió i d’esperança.
Les experiències que hem viscut sovint ens serveixen de referència per valorar el que estem vivint en el moment actual. L’ésser humà encara sent la necessitat de fer comparacions,  de definir els moments, i de posar-hi paraules. És a dir, de posar-hi la raó per mitjà del llenguatge.  
És saludable per a la nostra ment permetre que les joies del passat enriqueixin la nostra vida i calmin la nostra ànima, però hem de deixar l’espai suficient al present, per poder gaudir de l’ara, amb la intenció d’obrir lliurement el camí cap al futur.
Així doncs, quin és el millor moment de la meva vida? És aquest precís moment: és l’aquí i l’ara, i ho és simplement perquè és el moment que estic vivint. Fer-ho possible és una qüestió de voluntat i de llibertat, de dirigir la nostra intenció per aconseguir-ho, amb plena llibertat envers a nosaltres mateixos.
Aquells moments tan especials i màgics de les nostres vides ja formen part de nosaltres mateixos, perquè els hem viscut i els hem fet nostres. Eternitzar-los no farà que es tornin a repetir, encara que el record ens ho faci creure. Allò viscut mai tornarà de la mateixa manera a les nostres vides, i encara que pogués tornar, nosaltres ja no seríem els mateixos que en un primer moment els varem rebre. La nostra percepció envers el nostre voltant va prenent una altra forma a mesura que anem evolucionant en personalitat i en essència.
Les situacions tenen mil cares, tantes com els diferents punts de vista que tinguin les persones. Cadascú tria des d’on ho vol mirar, cadascú té la llibertat d’escollir. Què passaria si canviéssim la perspectiva convencional i, dissortadament, habitual, i féssim un salt evolutiu, tenint només com a referència aquest mateix instant, el moment actual que ens col·loca en aquest lloc concret de l’Univers en aquest precís moment? Canviaria la nostra manera de captar l’exterior i el nostre propi interior?
Si miréssim només el moment present, el viuríem intensament i faríem que fos únic, però no des de la por a que sigui l’últim, a que no n’hi hagi cap més, si no des del punt de vista de la nostra capacitat de creació, amb la voluntat de que així sigui, sense preguntar-nos què vindrà després, sense tenir en compte el temps lineal ni la raó.
“Carpe Diem”, que deien en llatí… És a dir, viu el dia, aprofita el moment i viu-lo intensament. Moltes cultures molt més antigues ja practicaven aquesta dinàmica, per a ells potser era més fàcil, perquè no tenien la imposició del control del temps que l’home ha anat consolidant al llarg de la Història, des de la “racionalització” de l’ésser humà.
En la societat actual, podríem ser capaços de deslligar-nos de les mesures artificials del temps? Podríem alliberar-nos d’aquest control absolut imposat per nosaltres mateixos? El temps ens controla a nosaltres, no nosaltres al temps. Les limitacions horàries marquen la majoria de les nostres accions… Els horaris ens diuen quan podem fer la majoria de les coses i ens limiten. L’aspecte negatiu és que ja ens hi hem acostumat, i les poques estones que tenim de llibertat plena, també les limitem a les lleis actuals del temps.
Realment, podem tornar a ser lliures! Viure en harmonia amb la nostra pròpia naturalesa humana, aprofitant el grau de consciència que hem assolit i que ens diferencia d’alguns dels nostres avantpassats més propers, i al mateix temps, aprofitar els aspectes del món material que ens calguin, perquè molts han estat inventats per ajudar-nos i fer-nos la vida més fàcil.
Si, crec que és possible, només cal que ho busquem amb llibertat.
És qüestió de voluntat i de llibertat. Si vull viure en consonància amb el Cosmos i amb les lleis naturals, no a les artificials, només és qüestió de fer el pas i a la manera que tingui cadascú, segons les capacitats i les possibilitats individuals. Al cap i a la fi, primer és la persona de forma individual i, després la col·lectivitat. Sense tenir el primer, no es pot aconseguir el segon.
Sovint em ve al cap una frase emprada en la teoria econòmica francesa:  “Laissez faire, laissez passer”, vol dir: deixeu fer, deixeu passar… Personalment l’he emprada al llarg de la meva vida i no per temes d’economia precisament, si no relacionada amb les meves vivències personals. La voluntat, la llibertat i el “deixar fer” com a eines fonamentals del meu camí.
Tinkerbell