En aquests moments, d’una certa sacsejada política i social a casa nostre, alguns arrauxats personatges polítics i mediàtics sembla que s’han begut l’enteniment i han caigut en el parany del cofoisme. Aquests personatges públics s’obliden que, malgrat les aparences, el nacionalisme espanyol està fort com una roca ( els colonitzadors, amb l’ajuda dels botiflers, ho controlen ) i, sobretot, que a Catalunya patim una càncer molt greu; una fragmentació política, social i cultural molt preocupant del sobiranisme. Dels partits polítics, però també de les entitats cíviques.

Si fem una radiografia de la Catalunya al 2009 podem dir que, ara i aquí, patim una crisi econòmica, superestructural, com mai vista d’ença de fa més de cent anys. El nostre estat del benestar s’està ensorrant ( les pensions i al sanitat pública corren perill). El mercat laboral és un desastre – entre la corrupció de la plutocràcia empresarial, l’atur desbocat i els salaris miserables (per culpa d’una immigració descontrolada que, tal com deia Marx a mitjans del XIX, està exercint una funció, descarnada, d’exèrcit de reserva laboral )-, el panorama és desolador. Per altra banda, els nostres dirigents actuals pateixen molt de desgast polític, ( han comès molts errors), però els qui els volen substituir no tenen sentit de país ni entenen ni un borrall de diplomàcia; per contra el nacionalisme espanyol d’això en sap força.

Si ens referim a la qüestió concreta d’avançar cap a la sobirania plena, aquí és on es reflecteix més aquesta fragmentació cancerígena i on es fa servir més la demagògia barata. D’aquesta manera, alguns personatges públiques que només saben criticar l’actual govern català, i sobretot, als dirigents més sobiranistes; per contra, mai es plantegen una qüestió cabdal per a l’esdevenidor de la nostra nació: Catalunya no té padrins a Europa. De fet, malauradament, ni ens coneixen ni ens estimen al vell continent. I aquest punt és molt important, perquè el dia que arribi una, suposada, declaració d’independència des del Parlament de Catalunya, o, una cosa difícil, però no impossible, que es pugui guanyar un referèndum vinculant, ni no tenim padrins a la UE, en el nucli dur de l’Europa de debò, no podríem integrar-nos, al més aviat possible, a la Unió Europa i quedaríem al marge de l’euro ; cosa catastròfica per a Catalunya, perquè el nostre món , el nostre futur és l’Europa civilitzada.

Per aquesta raó, per tot plegat, és molt més important, entre tots - amb unitat de debò i realisme- fer pedagogia política a Europa, anar incrementant l’autoestima col·lectiu i la consciència nacional del nostre poble i intentar construir un blindatge com cal al vell continent; en comptes de criticar-ho tot, d’una forma simplista i injusta, i, a corre cuita , posar-se al servei de la Secretaria d’Estat dels Estats Units, com qualsevol vulgar "estat pidolaire" del Tercer Món.

Josep M. Loste i Romero