Entre les dues carreteres que duen a la costa del centre de l’Empordà s’hi situa aquesta petita vila medieval

 Entre dues carreteres principals que es dirigeixen a la costa, s’amaga, entre boscos i turons, el petit poble de Vilopriu. Resulta particularment captivadora la imatge que ofereix venint des de Colomers: masies i cases de pedra s’aglutinen sota la protecció del castell, tot reflectint, encara, la seva antiga funció.

Però de castells, en trobem arreu de l’Empordà, de Catalunya, d’Europa... I no obstant, ens veiem admirats i orgullosos per, fins i tot, els més petits i pobres exemplars. Són clarament fruit d’un altre temps, es desmarquen de l’entorn, i semblen justificar la glòria de què gaudeix, en el nostre cor, l’afortunat poble que s’hi abraona.

El castell de Vilopriu, doncs, és només un exemple més. Situat dalt d’una petita penya, ens obliga a alçar el cap per observar-ne la composició actual. És com un trencaclosques: fill de cada època en què s’ha retocat, reformat i redreçat. Convida a preguntar-li sobre tot allò que ha viscut.

Era el 1216 quan l’indret de Vilaprid fou cedit en feu a Guillem d’Escala per part del comte Hug IV d’Empúries. L’acceptà en nom del comte: n’era el seu representant militar, polític i administratiu. Li havia jurat fidelitat i la promesa de construir-hi un castell damunt l’anterior, per tal defensar el lloc de les invasions i dels conflictes senyorials; però n’extreia, també en nom seu, les rendes d’una població, que feia ben poc havia sigut propietària, i era l’encarregat de controlar-la, quan feia ben poc havia sigut lliure. Les parts més inferiors del mur, daten d’aquest moment.

La nova elit militar procurà deixar en herència els territoris que havia adquirit. Els seus descendents conformaren, aviat, autèntiques dinasties nobiliàries que cada vegada podien aspirar a més, però que també hi tenien més a perdre: ja el 1306, la important baronia de Verges mirà d’arrabassar la potestat del castell de Vilopriu i, finalment quedà subinfeudat a Verges el 1325.

Aprofitant aquella confusa situació, Berenguer de Palol, aleshores hereu de les possessions de Vilopriu i Valldevià, va passar per alt la seva condició de vassall del comte d’Empúries; no li va retre homenatge i, per tant, no el va reconèixer com a senyor seu. Estem parlant d’una tendència general entre els senyors feudals, qui, aprofitant les febleses dels governs centrals, pretenien gaudir d’un poder autònom i indiscutible. Per altra banda, l’èxit general en les seves ambicions marca, de fet, la principal característica de l’època feudal. Cal dir que, mentre alguns ho aconseguiren, d’altres, com és el cas que ens ocupa, veieren frenades les seves ambicions.

I malgrat això, el moment de màxima esplendor de Vilopriu s’hauria de situar anys més tard. El 1486, després d’una època convulsa, protagonitzada pels alçaments pagesos, entrava en vigor la Sentència Arbitral de Guadalupe. Aquesta establia l’abolició dels mals usos, deures que els senyors havien imposat als pagesos, a canvi d’una compensació econòmica. Sembla que el resultat final hauria sigut una nova via d’ingressos dels senyors, sense perdre la major part dels drets i de les rendes que tenien sobre els pagesos. Això podria explicar les reformes que Rafel de Palol començà al castell a inicis del segle XVI.

El castell devia presentar, encara, una estructura purament militar: sense, en prou feines, cap obertura a l’exterior per evitar-ne la vulnerabilitat; amb una torre de guaita rodona, al costat nord; el pati d’armes a l’interior... Sembla que ja hauria patit alguna reforma en els segles immediatament anteriors, possiblement, degut als importants moviments sísmics del segle XV. Però no va ser en fins aquest moment, que es rehabilità l’edifici com a castell-palau. Part de les obres projectades van haver de variar perquè ocupaven el cementiri i l’Església s’hi oposà. Però es cobrí part del pati interior per fer-ne una sala major (avui ja enderrocada) on s’hi obriren dues finestres gòtiques.

A inicis del segle passat, s’hagué d’enderrocar el tercer pis de la torre de l’homenatge, que segons tots els indicis havia estat víctima d’un incendi i presentava risc de despreniment. La torre rodona, que també hauria vist els primers anys del segle XX, va acabar desapareixent. L’estat de ruïna era tal que l’aleshores propietari, Josep Maria Fortuny i Llibre, féu cessió de la part habitable del castell a l’ajuntament. Aquesta zona passà a fer la funció de seu de l’escola i de l’ajuntament.

La donació total de l’edifici no es portà a terme fins el 1982, any en què es dugueren a terme les reformes per d’apuntalar-lo, rehabilitar-ne l’interior i incorporar-lo a l’entramat urbà. També fou en aquest moment, en què s’hi executaren les primeres excavacions sota la direcció de Maria Marsà.

Actualment, l’ajuntament té previstes reformes per acabar amb el mal estat de conservació de l’edifici i adequar-lo a les activitat socials que s’hi puguin desenvolupar. Abans de començar les obres, s’hi han fet les darreres excavacions per contemplar-ne la part afectada. Sota la direcció de Josep Frigola, s’han localitzat murs datats dels segle X i XI que podrien confirmar el castell anterior a la cessió dels comtes d’Empúries. Per altra banda, les tombes localitzades, semblarien reafirmar que l’església hauria estat adherida al castell des dels seus inicis.

Anna Pi i Vilà

Bibliografia:

FRIGOLA TRIOLA, Josep (dir. de l’excavació duta a terme per JANUS, SL.). Excavació al castell de Vilopriu (Baix Empordà). Informe. Promogut per l’Ajuntament de Vilopriu. Inèdit. 2007.

PLANELLES, Magda. Història i records de Vilopriu. Critèria, SCCL. Badalona: 2005.

VIGUÉ, Jordi (dir.). L’Empordà I dins "Catalunya Romànica" (Vol. VIII). Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: 1989.