|
Història de la comarca
|
|
 La primera sindicalista era de Calonge
Isabel Vilà Pujol va fundar l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) a l’Estat
Considerada la primera dona sindicalista catalana, va néixer a Calonge. La seva família es va traslladar a Llagostera buscant millors oportunitats laborals, i és en aquesta localitat, principalment, on es van desenvolupar les seves activitats polítiques i sindicals. En aquells temps, els nivells d’analfabetisme femení eren del 86%.
Havia nascut el 3 d’agost de 1843 a Calonge, filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que al 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni va tenir cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure es dedicava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per ser mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s’hi, per la qual cosa el va deixar, i va romandre soltera tota la vida. A Llagostera s’introduí en els ambients sociopolítics i el 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d’aquell any va promoure una petició a les Corts, signada per 800 dones de la vila, on es demanava l’abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes.
No aliena al moviment de la 1ª Internacional, va ser cofundadora de l’Associació Internacional de Treballadors, la primera de l’Estat, i també va fundar la federació local de tapers i paletes a Llagostera (el seu pare era taper).
Al 1873, secretària ja de la AIT (Associació Internacional de Treballadors) participa de nou en un míting a Llagostera, en el qual exigeix una legislació que limiti la jornada laboral de nens i nenes menors de 13 anys a les cinc hores diàries.
Va demanar també a l’Ajuntament de Llagostera una biblioteca pels treballadors.
Isabel Vilà va participar activament amb el Foc de la Bisbal per defensar la República Democràtica Federal.
Foc de la Bisbal
Hi va haver un alçament militar a principis d’octubre de 1869. És un moment de molta agitació política i és també una època en què els homes i dones viuen defensant els seus ideals. Aquí es vivia amb molta intensitat el que passava a les corts i, un clar exemple, és que molts diputats eren del Baix Empordà.
Els republicans es varen sublevar pel desacord amb el govern i la pressió monàrquica. Defensaven un estat confederal. Tots els alçaments van ser ràpidament dissolts, tret del que hi va haver a la Bisbal.
A la província de Girona, l’objectiu era reunir homes suficients com per avançar tots cap a Girona i destituir el govern militar. Les ordres havien d’arribar del diputat que dirigia un agrupament d’homes al sector de Figueres. Aquí, els republicans de la comarca es van reunir a la Bisbal a l’espera d’unes ordres d’avançar cap a Girona que no arribaven mai. I, a més, les notícies no eren gens esperançadores. Tots els bàndols sublevats estaven sent anorreats. Sabent això, les tropes del governador van decidir atacar el punt més fort i que encara els podia fer mal, i van venir cap a la Bisbal. El sector d’aquí estava comandat pel guixolenc Pere Caimó. Resultat de l’enfrontament, que va durar unes hores i es van saldar amb alguns morts, les tropes van tornar amb la cua entre cames cap a Girona. Això sí, havent agafat a Caimó, que seria sotmès posteriorment a un consell de guerra. No van arribar les ordres des de Figueres i els de la Bisbal, alertats pel perill que les tropes del governador tornaven amb un tren d’artilleria, no van voler que hi hagués vessament de sang i es van dissoldre tornant a les seves respectives poblacions.
Hi va haver una cinquantena de ferits, 15 morts de la tropa i vuit morts entre civils i persones del bàndol republicà.
Això és el que es coneix com el foc de la Bisbal o 6 d’octubre de 1869 que, durant anys i, fins i tot després de la guerra civil, va ser una data molt significada a la població.
Hi va haver una cinquantena de ferits, 15 morts de la tropa i vuit morts entre civils i persones del bàndol republicà.
A 1874 amb el cop d’Estat del general Pavía, la 1ª República va ser escombrada sense arribar a tenir un sol any de vida. La AIT va ser declarada il·legal i les activitats sindicals de totes les societats obreres van haver de passar a la clandestinitat. Isabel decideix llavors exiliar-se a Carcassona durant 7 anys. De tornada a Barcelona en 1880, la seva vida prendrà un nou gir dedicant-se de ple a l’ensenyament, primer com professora de francès i més tard com directora del col·legi per a nenes que ella mateixa va fundar: el Col·legi Franc-Espanyol.
Al 1882 va passar a dirigir l’escola per a nenes de la ILE (Institució Lliure d’Ensenyament) de Sabadell, ciutat on va morir al 1886.
Durant la 2ª República (1931-1936) l’ajuntament de Llagostera va adoptar l’acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l’ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana.
Llagostera va tornar a aprovar dedicar-li una plaça, i també Calonge, Girona i finalment aquest mateix mes a petició del Grup de Dones, la Bisbal també tindrà una plaça en honor a aquesta dona. Entitats de Sant Feliu també estan intentant retre homenatge a aquesta dona.
Bibliografia:
Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001) |
|
|
|
Història de la comarca 
